Monastir de Santes Creus

L'origen del monestir se remonta a 1150 però no en l'actual enclavament. La poderosa família Montcada va cedir en aquella data als monjos cistercencs de l'abadia de la Grand Selva (Llenguadoc) uns terrenys al lloc anomenat Valdaura, en l'actual municipi barceloní de Cerdanyola del Vallès, i allà es van instal · lar provisionalment. En 1158 els senyors de Montagut i de Alba els van fer donació del paratge de Santes Creus, a la vora del riu Gaià, i van decidir canviar d'assentament. No obstant això, per una disputa jurisdiccional entre les diòcesis de Barcelona i Tarragona, el trasllat es va retardar fins que el papa Alexandre II va decretar la independència del monestir en 1168. Per fi, el 1174 es van poder començar les obres de construcció del conjunt monàstic: primer, l'església i la sala capitular, després, el primitiu claustre romànic avui desaparegut; més tard, la sala dels monjos, el refectori i el dormitori. Cap a 1225 quedaven acabades les principals dependències.

A mitjan segle XIII la monarquia aragonesa interfereix en la ritme de l'abadia mostrant un interès per la mateixa que a la vegada pertorba la senzillesa de la vida monàstica cistercenc i engrandir el complex monacal amb noves i valuoses construccions. És època de l'abat Sant Bernat Calvó, conseller de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), a qui va acompanyar en les conquestes de Mallorca i València. El successor a la corona, Pere III el Gran (1276-1285), ofereix la seva real patrocini a l'abadia i va voler ser sepultat en ella, com també ho serien després el seu fill Jaume II (1291-1337) i l'esposa d'aquest, Blanca d'Anjou. A instàncies d'aquest últim monarca es van convertir les habitacions abacials en palau reial, ia la seva voluntat s'ha de l'enderrocament del claustre romànic per ser substituït pel gòtic actual, obra del mestre anglès Reinard de Fonoll i de Guillem de Seguer, així com la construcció del cimbori sobre el creuer de l'església. A Pere IV el Cerimoniós (1336-1387) cal atribuir el emmurallat del recinte monacal i també que, a causa de la seva predilecció per el Monestir de Poblet, el de Santes Creus deixés de ser palau i panteó reial en favor d'aquell; per això, les dependències palatines tornar a destinar a habitacions abacials.

Durant els segles XVII i XVIII, es continuen fent obres d'ampliació i reforma, afegint noves dependències exteriors. Aquesta contínua activitat es veu truncada bruscament el 1835 amb la desamortització de Mendizábal, moment en què el monestir pateix l'abandonament per part de la comunitat cistercenca i es veu abocat a la ruïna. Declarat Monument Nacional el 1921, ha estat objecte de successives obres de restauració i condicionament, essent avui lloc de manifestacions culturals de variada índole sota gestió de la Generalitat de Catalunya.