|
Montblanc
Montblanc és al sud de la comarca, al
centro de la depressió formada pels rius Anguera i
Francolí. Està situada al peu del turó anomenat Pla de
Santa Bàrbara, prop de la unió dels rius Francolí i
Anguera.
El nucli antic de la vila està a uns 350m sobre el
nivell del mar, però el punt més alt del terme municipal
és la Mola d'Estat (1.126m). El terme municipal està
limitat per la Serra de Prenafeta i les Muntanyes de
Prades.
El territori del terme municipal de Montblanc està
format per tres zones ben diferenciades: la serra de
Miramar a l'extrem est i sud-est, les muntanyes de
Prades al límit oest i sud-oest, i les terres baixes de
la conca del riu Francolí que es troben en la franja
central, anant de nord a sud del terme. Precisament,
aquestes serres estan dins de dues zones Pla d'Espais
d'Interès Natural (PEIN), protegides per la legislació
catalana pel seu alt valor natural.
* Paleolític
S'han trobat pintures paleolítiques en coves del terme
municipal.
* Ibers
Entre els segles IV a. C. i el II a. C., hi havia un
poblat de la tribu ibera cossetans al Pla de Santa
Bàrbara. També es van trobar rastres romans de principis
de la nostra era.
* Edat Mitjana
A principis del segle XI es va fundar un poble conegut
com Duesaigües on els rius Anguera i Francolí
s'ajuntaven.
Per afavorir la repoblació de la Catalunya Nova, el
comte Ramon Berenguer IV va atorgar llicències lliures
d'impostos (no pagar Usatges, ni censos, ni taxes per la
llenya ni aigua) a algunes poblacions, entre elles
Duesaigües. Llavors, en 1155, la població es va
rebatejar com Vilasalva (vila salvada-vila lliure
d'impostos-).
Les contínues inundacions i la necessitat de posseir una
fortificació en el camí de Lleida a Tarragona, van fer
decidir al rei Alfonso I traslladar la població a un
turó a prop d'allà i va atorgar la nova carta de
població a Pere Berenguer de Vilafranca. Així va néixer
Montblanc, era el febrer de 1163.
La vila va créixer ràpidament, el 1170 ja estan
documentats el castell i una petita església romànica
dedicada a Santa Maria. Va aparèixer el barri del
Mercat, amb activitats comercials.
Durant el segle XIII Montblanc va créixer gràcies a nous
privilegis reals ia la concessió de mercats i fires de
bestiar. Es va constituir el municipi per ordre de Pere
el Gran el 1284, la vegueria de Montblanc i es van
fundar les Escrivanías Reials i l'Estudi Major.
La vila adquireix importància dins de Catalunya. En
aquests temps de construeixen l'església de Sant Miquel,
la Judería, i els convents de San Francisco, de la Serra
i de la Mercè, així com l'hospital-església de Sant
Bartomeu i de Santa Magdalena. I també alguns edificis
civils com la Casa de la Vila, el Palau Reial i la Casa
dels Josa.
A València hi ha un carrer dedicat a Montblanc, regal
del rei Jaume el Conqueridor a la vila agraint l'ajuda
d'un grup de nobles locals que van viatjar amb ell a la
conquesta del Regne de València.
L'auge més important de la vila és al segle XIV quan
arriba a ser la setena ciutat de Catalunya per nombre
d'habitants, després de Barcelona, Lleida, Tortosa,
Girona, Tarragona y Puigcerdà, i una vila amb un
important pes econòmic. El rei Joan I va concedir al seu
germà (i futur rei) Martí l'Humà el títol de Duc de
Montblanc.
Es van celebrar Corts algunes vegades;
1. El 1307 per Jaume II.
2. El 1333 per Alfons III.
3. El 1370-71 per Pere III.
4. El 1410 es va reunir el Parlament General de
Catalunya a Montblanc.
5. El 1414 per Ferran I.
6. El 1640, Felip II va projectar unes talls a
Montblanc, que no van arribar a celebrar.
Es construeixen les obres més importants de la vila; el
recinte emmurallat (amb 31 torres i 5 portes),
l'església de Santa Maria, l'hospital de San Marcial i
el Palau dels Alenyà. Es va cobrir el torrent Riuot, que
passa pel mig de la vila i es van construir molins,
ponts, la presó, etc.
* Segle XV i XVI
Des de principis de segle XV, el rector de Montblanc té
el títol de plebs. Actualment només hi ha dos més: a
Oliva i en Ontinyent, ambdues a València.
A finals de segle, Montblanc va caure en desgràcia.
Males collites, epidèmies i la Guerra civil catalana van
acabar amb el creixement espectacular de la Vila Ducal.
Les muralles i moltes cases i ponts es van veure
greument afectades.
Durant els segles XVI i XVII es produeixi una millora
però la Guerra dels Segadors va ser un cop molt dur per
a la vila; es van destruir part de les muralles, es van
cremar els arxius i, durant la seva retirada, les tropes
castellanes del General Palavicino bombardejat l'
església gòtica de Santa Maria. Es produeixen assalts,
squeos i incendis, tot això arruïnar definitivament la
població que va perdre el seu pes econòmic i polític.
Aquest episodi es coneix com La Gran Quemada
Amb la Guerra de Successió la vila va perdre els seus
privilegis i la seva vegueria. La Guerra d'Independència
i les baralles entre liberals i carlins van donar la
Puntilla.
* Segles XIX i XX
La població es va anar recuperant ràpidament a mitjan
segle XIX amb artesans i agricultors del conreu de la
vinya. Es va produir una explosió demogràfica i
comercial amb l'arribada de millors comunicacions
(carreteres a Valls -1821 - ia Reus -1843 -) i,
sobretot, amb l'arribada del tren el 1863. Per deixar
pas als carros plens d'aiguardent, entre els anys 1855 i
1865 es destrueixen els arcs que cobrien carrer major.
També es destrueixen les portes emmurallada d'entrada i
sortida del carrer major (de Sant Francesc i de Sant
Antoni).
Tot això va acabar amb l'arribada de la fil · loxera,
que va arruïnar les vinyes completament. Fins a mitjan
segle XX no es començaria a notar una millora de la
zona, i en els darrers anys ha sofert la transformació
més gran de la seva història, superant la cota dels
6.500 habitants.
|
