Gastronòmia

Poques províncies son tan riques en productes i gastrònomia

Els Calçots

El Calçot és una veu de l'idioma català amb la que es denomina a un cultivar de la Allium cep o ceba, la Blanca Tardana de Lleida, que es labora en àrees properes a la costa de Catalunya sobretot a les comarques de l'Alt Camp, Baix Camp, Tarragonès i Baix Penedès.

Protegit per una denominació d'origen pròpia, el calçot de Valls es caracteritza per una longitud de 15 a 25 cm (part blanca) i un diàmetre, mesurat a 5 cm de l'arrel, d'entre 1,7 i 2,5 cm.
L'origen dels calçots és objecte de debat: una de les versions més comunament acceptades afirma que es deu el seu descobriment a Xat de Banigues, un camperol de finals del segle XIX de la zona de Valls, que per distracció, va preparar a la brasa unes "cebes" que sobreescalfament. Es van cremar tots per la part exterior i, en comptes de llençar, pelo les capes més externes cremades, descobrint que el seu interior estava molt tendre i saborós.
Es consumeixen les tiges joves i es pot fer entre el final de l'hivern i principis de la primavera europea. El calçot forma la base de les populars calçotades, que s'han convertit en una festa en la qual es consumeixen rostits preferiblement amb branques d'avellaner i han de fer sobre la flama viva, no cal esperar que es faci brasa que és com es asaria la carn. Un cop fets quan les capes exteriors estan negres, entreobertes i fan una mena de espumita, s'emboliquen en grups de 25 aproximadament en diversos fulls de paper de diari i es deixen com a mínim una mitja hora perquè acabin de coure's amb el seu propi calor. Es mengen pelando les capes exteriors i untando el calçot acompanyats d'una salsa anomenada salvitxada o també amb salsa de romesco.

Un cop consumits els calçots i després de rentar-se les mans (queden completament negres), es menja carn i botifarres torrades sobre les brases que queden després de fer els calçots, tot això regat amb vi o amb cava.

La Patata de Prades

La Patata de Prades és de l'espècie Solanum tuberosum de la varietat Kennebec que es conrea a la Serra de Prades, enclavada a la Serralada Pre-litoral catalana, concretament a Prades, Capafonts, la Febró i Arbolí, localitats pertanyents a la comarca tarragonina del Baix Camp, i és considerada per molts experts la patata de més qualitat de tota la península, per la qual cosa el seu preu és superior a la resta de varietats.
Les diferències amb altres varietats de patata són: el seu color blanc a l'interior de textura farina, la pell és d'un color groguenc, són molt dolçes i s'adapten perfectament a la cocció. Es cultiva d'una forma tradicional, i en alçada per la qual cosa les condicions climàtiques els confereixen unes característiques especials. Conté el doble de midó que la majoria de les altres varietats de patata. Solen ser d'una magnitud d'entre 40 i 80 mm.
Des de l'any 2002 se li va atorgar l'etiqueta d'Indicació Geogràfica Protegida, IGP.

Avellana de Reus

Denominació d'origen protegida

Amb el nom d'Avellana s'entén la llavor del fruit dels avellaners (Corylus avellana i Corylus maxima) de la família de la Betuláceas.

Aquest fruit presenta una part exterior de color verd o epicarpio llenyosos, que es separa en la maduració, i en el seu interior es troba una closca dura o pericarpio que conté normalment una llavor, l'avellana.
L'explotació de l'avellana conreada té a la zona de Tarragona, una tradició de sis anys com a mínim.

AVELLANES DE REUS
En les ordenacions dels corredors de la Llotja de Barcelona del 1271 ja es va crear una comissió al comerç de les avellanes, i consta que en 1287 ja es cultivava a Alforja, en 1296 a la Selva del Camp, i en 1331, a Vilanova d 'Escornalbou i Duesaigües
 
A la Selva del Camp van començar a pagar delme de les avellanes en 1472, encara que en 1381 ja existia una imposició extraordinària sobre aquest fruit.
L'avellaner que es cultivava a tota la zona de l'interior del "Camp", davalla cap a la plana de forma intensiva durant la segona meitat del segle XIX.
En 1862 es celebra a Reus una assemblea a l'Institut Agrícola Català Sant Isidre ", en la qual es recomana el canvi de les vinyes per avellaners, per combatre la crisi que provoca a l'agricultura l'oïdi de la vinya.
 
Amb l'arribada de la fil · loxera en el darrer decenni del segle XIX va acabar per imposar aquest canvi.
Reus és el principal centro comercialitzador pel qual passa el 95% de tota la producció